L’estructura quadrimestral del Pla d’Estudis de 1993 de l’ETSAV va oferir la possibilitat de començar els estudis al setembre o bé al febrer, davant d’això al 1994 es va iniciar el Curs d’Introducció a l’Arquitectura amb l’objectiu que els estudiants que provenien de l’ensenyament secundari rebessin una millor acollida a la universitat mitjançant un curs-pont previ a les assignatures pròpies del cos de la carrera. Alhora s’introduïen durant el primer quadrimestre en els coneixements propis i específics de la carrera d’arquitectura, per així refermar amb coneixement de causa la seva tria.
Tot i que el curs en aquests 17 anys s’ ha anat reformant per poder-se adaptar als diferents canvis acadèmics, aquest manté una manera de fer que ha estat invariable i que ha acabat caracteritzant-lo.
Dibuixar, construir i organitzar han estat els principis que han construït el curs, entenent que aquestes són les eines bàsiques de l’arquitectura que ens permeten abordar totes les disciplines de la carrera des de conceptes estructurals fins a constructius.
Sota aquestes tres premises el curs s’estructura en exercicis de curta durada, des d’una hora fins a tres dies, que acaben formant un conjunt de 15 a 20 treballs d’índole diversa tant de tema com de complexitat, des de treballs manuals fins a estudis analítics. Comencem treballant sobre el que es té més a mà com pot ser una cafetera, fins allò que, tot i la proximitat, resulta una mica més abstracte com la ciutat. Considerem que l’escala és independent de la complexitat, no comencem per l’objecte perquè aquest sigui fàcil d’entendre sinó senzillament perquè resulta més proper i manejable, podríem dir que la única condició dels primers exercicis és que aquests treballin sobre coses que es poden agafar amb la mà.
Els exercicis proposats mai són projectes d’arquitectura, en el sentit més clàssic del terme, és a dir, no plantegen el disseny d’un edifici o d’un objecte, el problema dels exercicis no rau en el resultat final sinó en el procés. Són propostes senzilles amb resultats aparentment previsibles, com podria ser la construcció de la catedral de Santa Sofía a escala 1:30 en paper o el replanteig d’esglésies barroques. Però darrera d’un resultat aparentment previsible es troba la complexitat de l’exercici. Entendre el que s’ha de fer i com fer-ho passa a ser en el Curs d’Introducció el projecte arquitectònic. L’ interès per tant no resideix tant en el resultat final sinó en com poder assolir una fita. Per exemple, el cas de l’exercici de les maquetes estructurals, on es demana que per grups construeixin maquetes de diferents edificis per tal d’explicar el comportament de l’estructura. Les maquetes es construeixen per posar-les en càrrega i poder entendre com l’edifici treballa, moltes d’elles acaben col·lapsant i trencant-se, són precisament aquestes les més exitoses ja que permeten veure el límit de la deformació dels seus elements.
Posar a proba els treballs dels alumnes sol ser una característica general del contingut del curs. Molts d’ells es construeixen per tocar-los i fer-los servir. En molts casos es treballa a mode de proba i error, fet que permet incloure l’acceptació de l’equivocació com a principi del saber fer. Fer les coses malament, no com un principi reaccionari, sinó per a comprendre’n el perquè del resultat, resulta essencial al curs per a poder tirar endavant els exercicis.
Els estudiants s’organitzen des del principi del curs en grups d’unes cinc persones que estan sota la tutela d’un professor júnior. Els professors júnior són estudiants dels darrers cursos que aporten als alumnes els seus coneixements adquirits al llarg de la carrera. Alhora fan un paper essencial en el curs estant a cavall entre l’estudiant i el professor, una ambigüitat que els hi permet ser al mateix temps professors i estudiants. El professor júnior ensenya però també aprèn, ja que ha de transmetre de manera entenedora allò que sap.
En funció del seu abast, els exercicis es duen a terme de forma individual, per grups o fins i tot de forma col·lectiva arribant a involucrar les 60 persones del curs -alumnes, júniors i professors. Al treballar com un col·lectiu el curs perd les jerarquies clàssiques del sistema educatiu on el professor ensenya i l’alumne aprèn. Aquesta variabilitat permet que l’alumne prengui responsabilitats, des de la gestió individual fins a la del conjunt, i alhora s’aconsegueix un extraordinari nivell de producció al millor estil industrial tipus Rathenau.
Les classes de taller es complementen amb sessions de teoria de projectes, de física i d’estructures relacionades amb els continguts dels diversos exercicis amb la intenció d’eliminar la distància entre la teoria i la pràctica. L’alumne per tant rep de tres disciplines diferents visions creuades sobre un mateix tema, i és a través del taller que les assumeix i les fa solidàries posant-les en pràctica. Part d’aquestes classes teòriques s’imparteixen passejant per la ciutat per aprendre a mirar el que a vegades per quotidià passa desapercebut. Passejar per la ciutat permet aprendre des de la forma urbana fins a la construcció d’allò més proper.
Tot i la variabilitat dels diferents cursos realitzats hi ha hagut un exercici que per la seva repetició i immutabilitat s’ha convertit en una tradició. Coincidint amb el final de les classes teòriques d’estructures i física, cada any, al voltant de mitjans de curs, els alumnes en grups de dues persones construeixen un pont que ha de salvar l’ample del buit central del vestíbul de l’escola. Cada d’any, doncs, la fita reuneix, no tant sols els alumnes del curs, sinó també alumnes d’altres cursos que pendents de la data treuen el cap per veure com les noves construccions es posen en càrrega verificant així les seves capacitats estructurals.
Entre tota aquesta frenètica marxa d’exercicis, classes i visites el curs es veu interromput per unes setmanes anomenades setmanes de reflexió, durant les quals s’aturen les classes per permetre consolidar allò après. Són setmanes de silenci necessari per poder permetre que els alumnes puguin reflexionar sobre els treballs realitzats i assentar els seus coneixements, alhora que s’aprofiten per a fomentar les activitats culturals i els treballs fora de l’aula.
Les darreres setmanes, vora a Nadal, la petita industria del Curs d’Introducció treballa de forma col·lectiva per organitzar i construir una exposició i festa final. Tot i ser el darrer exercici és aquest veritablement el primer projecte del curs, l’espai construït pels alumnes és alhora un comiat i una benvinguda cap als cursos que els esperen.
